En aquestes edats primerenques, els jocs de falda tenen un pes en l’educació dels infants. Són cançons, cantarelles, moixaines, les primeres manifestacions lúdiques que ajuden a crear i enfortir els vincles afectius i formen part de la vida quotidiana a l’estança.
A través d’aquests jocs l’atenció és molt individualitzada, on l’infant normalment seu a la falda de l’adult, amb un contacte molt directe i íntim, on l’adult capta l’atenció de l’infant amb la mirada, transmetent el seu afecte i comunicant-se amb ell.
Aquests permeten als infants iniciar-se en la descoberta del seu propi cos i del seu entorn, on la veu de l’adult, és la protagonista per descobrir el llenguatge oral, la música i el ritme, els moviments que les acompanyen provocant tot un seguit d’emocions i sentiments.
En un principi les comença l’adult, després sorgeixen de manera espontània amb petites demandes, que els petits les expressen amb gestos i moviments o utilitzant el llenguatge verbal dient “més”, generant-se una gran complicitat.
En aquest joc, el plaer, la diversió pels petits saltirons que imiten el cavalcar del cavall fa que ens belluguem d’una certa manera, aprenent a escoltar i esperar el moment adequat en el qual ens deixem caure cap enrere.
“La música activa totes les Intel·ligències: la lògica, la numèrica, l’emocional, la verbal, la lingüística i l’abstracte”
El Sol ja enlluerna l’estança des de primera hora del matí, com si volgués sumar-se a l’escalfor que acarona cadascun dels infants. Parlem d’una escalfor que reconeix a l’infant per sobre del grup, que comparteix l’alegria i l’entusiasme de les descobertes, que acompanya, que dóna temps… Però sobretot parlem de l’escalfor que et cuida: aquella que et mira als ulls i com una carícia suau, et fa sentir important.
L’infant, per construir-se a si mateix i desplegar totes les seves capacitats, necessita teixir primer una xarxa de seguretat amb els adults de referència. Com diu Catherine L’Ecuyer, els infants triangulen entre l’entorn i la persona de confiança: quan l’infant sent que és cuidat per les educadores que l’acompanyen, és també més capaç d’explorar l’entorn. A més, aquest reconeixement té un impacte directe en la seva autoimatge.
Des d’aquest convenciment, sentim que oferir moments d’individualitat dins de la vida quotidiana de l’escola és prioritari i un cop més, els petits detalls cobren molt sentit: la manera en la que els infants són rebuts a mesura que van arribant a primera hora del matí, com es reconeix el comiat amb la família, com reben el petit esmorzar del matí, com s’acompanya el joc, com s’explica un conte… i tot el seguit d’accions on, d’alguna manera, el paper de l’adult juga un paper imprescindible.
En aquest sentit, les cures són el nostre millor aliat. Ho són per una infinitat de motius, però entre d’altres perquè es repeteixen diàriament i seguint la mateixa seqüència, oferint també a l’infant la possibilitat de preveure el que passarà, anticipar-se i implicar-se. A més, és el moment d’individualitat per excel·lència. És molt més que l’atenció de les necessitats bàsiques de l’infant, és un moment d’intimitat que afavoreix el vincle entre l’adult i l’infant. El respecte cap al cos de l’infant permet també que ell es construeixi a si mateix des d’aquesta premissa.
I així, de cop, com si volguessin posar en valor aquesta reflexió, com si volguessin tornar el gest que els cuida i els fa sentir estimats, com un agraïment a la vida… conviden als seus iguals a apropar-se a l’escalfor que desprenen les seves mans.
L’experiència, la formació i l’observació ens ha brindat una humil coneixença sobre la naturalesa de l’infant, les seves necessitats, les singularitats i el ritme natural del procés d’aprenentatge. En base a això i posant també la mirada en l’actual Decret 21/2021 d’educació infantil, vetllem per oferir un espai de joc segur, que afavoreixi l’autonomia de l’infant, la llibertat de moviment, la manipulació, l’experimentació, la creativitat, la descoberta i l’autoregulació. És per això que a poc a poc, l’espai ha procurat adequar-se als canvis que exigeix el pas del temps.
Maria Montessori ja destacava la importància del ambient. L’autora afirmava que una de les grans conquestes que fa el nen/a està directament relacionat amb l’ambient. L’infant respon a un nivell de sensibilitat tan intens que l’entorn desperta en ell un interès i un entusiasme que semblen penetrar en la seva pròpia persona. És més que un desig, respon a una necessitat vital: imprevisible i inesgotable. I aquesta incansable acció és la que volem posar en valor, perquè ens parla de la seva intel·ligència i de la seva naturalesa inconformista.
L’Alejandro i el Tao exprimeixen les possibilitats de la panera més enllà del seu ús tradicional: l’aixequen, la voltegen, la piquen… Necessiten desendreçar-la per conèixer les seves característiques al detall.
Voler envair tot l’espai disponible també ens parla d’aquesta necessitat d’absorbir l’ambient en la seva totalitat, sense deixar cap racó sense explorar. A més, que això és doni a l’aula ens parla també de la seva seguretat. Donar-se permís a si mateix per explorar el lavabo, que no és pas l’espai on les seves famílies els han convidat al joc, és una senyal inequívoca de fermesa.
Per l’infant res és banal, res passa per desapercebut. El Mario cerca la petitesa, s’apropa a la porta d’entrada a l’aula i para atenció en el topall de la porta: comprova que el seu dit entra a la perfecció pel forat i s’assegura de les possibilitats que li ofereix.
A la nostra escola donem valor educatiu a tots els moments i activitats que tenen lloc al llarg de la jornada, fent especial incidència en les situacions de la vida quotidiana i la cura personal de l’infant.
Totes les experiències que viu l’infant influeixen en el seu creixement i instauren maneres concretes de percebre el món. La família, l’entorn i els diversos esdeveniments, són una gran font de desenvolupament i patrons d’aprenentatge.
L’objectiu de la nostra feina és facilitar i acompanyar el procés dels infants des d’una dependència inicial cap a una autonomia progressiva, l’adquisició d’hàbits personals i la relació amb un entorn segur perquè l’infant aprengui jugant i interaccionant amb els altres.
Des del moment de dir “Bon dia”, un cop l’infant arriba a l’aula, res del que succeeix en el seu dia a dia és irrellevant. Cada una de les rutines aparentment banals són el canal perfecte pel seu aprenentatge diari, per reforçar la seguretat i estabilitat emocional i perquè l’infant sigui capaç d’avançar cap a la conquesta de la seva autonomia tot reforçant la seva autoestima.
Al llarg del dia, se succeeixen una seqüència d’accions, un conjunt d’experiències, relacions i moments que tenen a veure amb la higiene, el fet de vestir, el menjar, el repòs, l’ordre, la convivència… Propiciar aquesta repetició diària fa que vagin creant uns hàbits que aporten estabilitat i seguretat als infants i estableixen les bases dels futurs aprenentatges.
Les rutines ofereixen un marc de referència que els proporciona seguretat perquè els permet saber què esperar en cada moment i converteix el seu món en un lloc predictible. Totes aquestes rutines diàries els ha permès crear un estat de seguretat a dins de l’estança i gaudir mentre fan petites conquestes d’autonomia importantíssimes dins del seu desenvolupament globalitzat.
«Ningú pot ser lliure tret que sigui independent; per tant, les primeres manifestacions actives de llibertat individual del nen han de ser guiades de tal manera que a través d’aquesta activitat el nen pugui estar en condicions per a arribar a la independència»
L’edat d’inici per començar a llegir és relativa i depèn del desenvolupament de cada infant, però és cert que els infants llegeixen el món abans de poder descodificar lletres. La primera literatura en la vida de l’infant és aquella que no té el llibre com a subjecte, sinó la que té com a missió calmar, acaronar i jugar amb els més petits i petites mitjançant les cançons de bressol, els jocs de falda, els jocs de dits… on l’infant és un lector de llenguatges diversos des d’una dimensió corporal, material, sensorial, visual i sonora.
Llegir és fer distincions, ordenar i classificar; Llegir és interpretar, això vol dir que els infants donen sentit i atribueixen significat al món que els envolta a través dels estímuls que reben constantment a través dels sentits (els sons, els gestos, les cares, les veus, les imatges, els ritmes, la musicalitat…). Llegir és també jugar, si entenem el llenguatge com la primera joguina combinatòria a partir de la gramàtica i la música de la llengua.
Un conte pot considerar-se l’objecte que, amb diferents llenguatges, convida l’infant a descobrir el món, a compartir, a explorar les sorpreses i els conflictes… També, és un recurs que li permet anar construint la seva idea del món i nosaltres els hem d’acompanyar, estimular, motivar, incentivar i ensenyar en aquest procés.
Però… com és la lectura dels infants que no llegeixen paraules?
Amb la mirada: En un primer moment, se centren en el rostre de l’adult que els acompanya, després a través d’una lectura visual ràpida i finalment realitzen una lectura visual més detallada.
Des de l’escolta: Tenen en compte la sonoritat i la maduració de la veu. Gaudeixen amb el ritme, la vibració de la veu de qui els llegeix i els canta i amb la musicalitat que porta impresa l’estructura d’una llengua.
Amb les mans i la boca: Un llibre és un objecte de joc sensorial i és a través de l’educació del gest i la complicitat adulta que, a poc a poc, comencen a integrar els codis i les convencions culturals que envolten el fet de llegir.
A l’estança blanca disposem d’un racó de lectura, on els infants accedeixen lliurement als diferents recursos que hi ha al seu abast. Habitualment, dediquem un temps per dur a terme lectures compartides en veu alta entre l’educadora i els infants, que els ofereixen les eines necessàries per després tenir l’oportunitat de redescobrir-les de forma autònoma. Un recurs literari per excel·lència a l’estança és l’àlbum il·lustrat El Monstre de Colors d’Anna Llenas. És un conte en molts formats amb el qual els més petits i petites poden identificar d’una manera senzilla les diferents emocions que viuen cada dia. A més a més, els permet ampliar el vocabulari, tenir més consciència emocional i també, aprendre a expressar-les de manera no verbal. Així doncs, la literatura infantil permet a l’infant iniciar-se en la lectura d’imatges i la descodificació de signes visuals més usuals en l’entorn proper, crear vincles afectius i lúdics amb les persones que comparteixen els relats i amb els textos literaris.
