El Sol ja enlluerna l’estança des de primera hora del matí, com si volgués sumar-se a l’escalfor que acarona cadascun dels infants. Parlem d’una escalfor que reconeix a l’infant per sobre del grup, que comparteix l’alegria i l’entusiasme de les descobertes, que acompanya, que dóna temps… Però sobretot parlem de l’escalfor que et cuida: aquella que et mira als ulls i com una carícia suau, et fa sentir important.

L’infant, per construir-se a si mateix i desplegar totes les seves capacitats, necessita teixir primer una xarxa de seguretat amb els adults de referència. Com diu Catherine L’Ecuyer, els infants triangulen entre l’entorn i la persona de confiança: quan l’infant sent que és cuidat per les educadores que l’acompanyen, és també més capaç d’explorar l’entorn. A més, aquest reconeixement té un impacte directe en la seva autoimatge.

Des d’aquest convenciment, sentim que oferir moments d’individualitat dins de la vida quotidiana de l’escola és prioritari i un cop més, els petits detalls cobren molt sentit: la manera en la que els infants són rebuts a mesura que van arribant a primera hora del matí, com es reconeix el comiat amb la família, com reben el petit esmorzar del matí, com s’acompanya el joc, com s’explica un conte… i tot el seguit d’accions on, d’alguna manera, el paper de l’adult juga un paper imprescindible.

En aquest sentit, les cures són el nostre millor aliat. Ho són per una infinitat de motius, però entre d’altres perquè es repeteixen diàriament i seguint la mateixa seqüència, oferint també a l’infant la possibilitat de preveure el que passarà, anticipar-se i implicar-se. A més, és el moment d’individualitat per excel·lència. És molt més que l’atenció de les necessitats bàsiques de l’infant, és un moment d’intimitat que afavoreix el vincle entre l’adult i l’infant. El respecte cap al cos de l’infant permet també que ell es construeixi a si mateix des d’aquesta premissa.

I així, de cop, com si volguessin posar en valor aquesta reflexió, com si volguessin tornar el gest que els cuida i els fa sentir estimats, com un agraïment a la vida… conviden als seus iguals a apropar-se a l’escalfor que desprenen les seves mans.

L’experiència, la formació i l’observació ens ha brindat una humil coneixença sobre la naturalesa de l’infant, les seves necessitats, les singularitats i el ritme natural del procés d’aprenentatge. En base a això i posant també la mirada en l’actual Decret 21/2021 d’educació infantil, vetllem per oferir un espai de joc segur, que afavoreixi l’autonomia de l’infant, la llibertat de moviment, la manipulació, l’experimentació, la creativitat, la descoberta i l’autoregulació. És per això que a poc a poc, l’espai ha procurat adequar-se als canvis que exigeix el pas del temps.

Maria Montessori ja destacava la importància del ambient. L’autora afirmava que una de les grans conquestes que fa el nen/a està directament relacionat amb l’ambient. L’infant respon a un nivell de sensibilitat tan intens que l’entorn desperta en ell un interès i un entusiasme que semblen penetrar en la seva pròpia persona. És més que un desig, respon a una necessitat vital: imprevisible i inesgotable. I aquesta incansable acció és la que volem posar en valor, perquè ens parla de la seva intel·ligència i de la seva naturalesa inconformista.

L’Alejandro i el Tao exprimeixen les possibilitats de la panera més enllà del seu ús tradicional: l’aixequen, la voltegen, la piquen… Necessiten desendreçar-la per conèixer les seves característiques al detall.

Voler envair tot l’espai disponible també ens parla d’aquesta necessitat d’absorbir l’ambient en la seva totalitat, sense deixar cap racó sense explorar. A més, que això és doni a l’aula ens parla també de la seva seguretat. Donar-se permís a si mateix per explorar el lavabo, que no és pas l’espai on les seves famílies els han convidat al joc, és una senyal inequívoca de fermesa.

Per l’infant res és banal, res passa per desapercebut. El Mario cerca la petitesa, s’apropa a la porta d’entrada a l’aula i para atenció en el topall de la porta: comprova que el seu dit entra a la perfecció pel forat i s’assegura de les possibilitats que li ofereix.

L’inici de l’escola bressol suposa per a la majoria d’infants una sortida de l’estret cercle familiar. És un moment complex i summament sensible per a totes les parts implicades. Des de l’escola, l’equip educatiu és molt conscient de la delicadesa d’aquest moment i ha reflexionat en profunditat sobre la millor manera de dur-ho a terme. En aquest sentit, la disponibilitat de les famílies és una peça clau. I quan parlem de disponibilitat ens referim al terme des del seu significat més profund. Parlem de disponibilitat per estar presents, però també per ser-hi.

L’estança Groga aquest curs, s’ha vist envoltada de famílies atentes, presents i disposades a respectar la calma que requereix la primera infància. El silenci ha estat el nostre gran aliat. Un silenci atent i observador, que ens ha regalat l’oportunitat de no perdre’ns res: una mirada, un somriure, un crit, un plor, una trobada… Qualsevol acció ha estat successible de ser reconeguda pel grup d’adults en el que s’emmirallava. Un grup d’adults que de manera molt progressiva ha anat cedint temps als infants per poder reconèixer el nou espai i els nous referents.

La sortida de les famílies ha estat tan progressiva i esglaonada que sense esperar-ho, ens ha connectat amb la generositat i l’empatia. Els infants han cercat el somriure d’una altra família, el consol, una carícia, una invitació al joc… Han buscat la presència tan necessària de l’adult durant aquestes primeres setmanes. I sí, l’han trobat. Han trobat mans obertes, sinceres, curoses, generoses, empàtiques, sensibles i compassives. Unes mans que ens han fet recordar aquell antic proverbi africà que diu que per educar un infant cal tota la tribu.

Les fotografies només mostren un mos del que hem viscut durant aquest temps. L’afecte que hem compartit es queda en el record de l’Elia, el Mario, el Tao, la Chloe, la Carla, l’Alejandro, l’Enzo i el Lucas. Un record que encara avui, amb l’aula més buida, endolceix el seu dia a dia.

“Quan la criatura se sent estimada, es multipliquen les seves ganes de sentir-se digna d’aquesta estimació” (Eva Bach)

Els àpats, i en aquest cas el berenar, és un dels moments que formen part de la nostra vida quotidiana que repetim cada dia i, per tant, es converteix en una rutina que els infants han anat interioritzant. Quan veuen arribar el carro amb el berenar, ells es posen molt contents i fins i tot, alguns d’ells, arrosseguen les cadires fins a la taula per seure.

Els infants que fan els àpats a la taula, són els que ja caminen i/o es posen drets, que ja estan capacitats per seure a la cadira tots sols i mengen sols, amb el nostre ajuda si ho necessiten. Aquests àpats es fan en petits grups de dos o tres infants. La resta esperen amb l’altra educadora, jugant, mirant contes… D’aquesta manera aprenen a esperar i respectar torns.

Els infants que encara no estan preparats per seure a taula, fan els àpats a la falda d’una de les educadores. Aquest ho fan amb l’ajuda de l’educadora i a poc a poc van començant a menjar tots sols amb les mans o acompanyant-se amb la cullera.