L’inici de l’escola bressol suposa per a la majoria d’infants una sortida de l’estret cercle familiar. És un moment complex i summament sensible per a totes les parts implicades. Des de l’escola, l’equip educatiu és molt conscient de la delicadesa d’aquest moment i ha reflexionat en profunditat sobre la millor manera de dur-ho a terme. En aquest sentit, la disponibilitat de les famílies és una peça clau. I quan parlem de disponibilitat ens referim al terme des del seu significat més profund. Parlem de disponibilitat per estar presents, però també per ser-hi.

L’estança Groga aquest curs, s’ha vist envoltada de famílies atentes, presents i disposades a respectar la calma que requereix la primera infància. El silenci ha estat el nostre gran aliat. Un silenci atent i observador, que ens ha regalat l’oportunitat de no perdre’ns res: una mirada, un somriure, un crit, un plor, una trobada… Qualsevol acció ha estat successible de ser reconeguda pel grup d’adults en el que s’emmirallava. Un grup d’adults que de manera molt progressiva ha anat cedint temps als infants per poder reconèixer el nou espai i els nous referents.

La sortida de les famílies ha estat tan progressiva i esglaonada que sense esperar-ho, ens ha connectat amb la generositat i l’empatia. Els infants han cercat el somriure d’una altra família, el consol, una carícia, una invitació al joc… Han buscat la presència tan necessària de l’adult durant aquestes primeres setmanes. I sí, l’han trobat. Han trobat mans obertes, sinceres, curoses, generoses, empàtiques, sensibles i compassives. Unes mans que ens han fet recordar aquell antic proverbi africà que diu que per educar un infant cal tota la tribu.

Les fotografies només mostren un mos del que hem viscut durant aquest temps. L’afecte que hem compartit es queda en el record de l’Elia, el Mario, el Tao, la Chloe, la Carla, l’Alejandro, l’Enzo i el Lucas. Un record que encara avui, amb l’aula més buida, endolceix el seu dia a dia.

“Quan la criatura se sent estimada, es multipliquen les seves ganes de sentir-se digna d’aquesta estimació” (Eva Bach)

Els àpats, i en aquest cas el berenar, és un dels moments que formen part de la nostra vida quotidiana que repetim cada dia i, per tant, es converteix en una rutina que els infants han anat interioritzant. Quan veuen arribar el carro amb el berenar, ells es posen molt contents i fins i tot, alguns d’ells, arrosseguen les cadires fins a la taula per seure.

Els infants que fan els àpats a la taula, són els que ja caminen i/o es posen drets, que ja estan capacitats per seure a la cadira tots sols i mengen sols, amb el nostre ajuda si ho necessiten. Aquests àpats es fan en petits grups de dos o tres infants. La resta esperen amb l’altra educadora, jugant, mirant contes… D’aquesta manera aprenen a esperar i respectar torns.

Els infants que encara no estan preparats per seure a taula, fan els àpats a la falda d’una de les educadores. Aquest ho fan amb l’ajuda de l’educadora i a poc a poc van començant a menjar tots sols amb les mans o acompanyant-se amb la cullera.