La psicomotricititat és el conjunt “d’interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensori motrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un context psicosocial”. És l’acció del sistema nerviós central que crea una consciència en l’ésser humà sobre moviments que realitza a través dels patrons motors, com ara la velocitat, l’espai o el temps.

Segons Aucouturier (1993b), existeixen tres nivells d’expressivitat motriu a través dels quals l’infant expressa la seva història profunda. El primer nivell són les sensacions internes del cos: plaer de pressionar, empènyer, rotació, caiguda, postural, d’equilibri, de conquistar altura, saltar.. El segon nivell se centra en les experiències de plaer i displaer, imatges i vivències viscudes a partir de la trobada de la mirada amb l’altre: plaer d’entrar i sortir, amagar-se i desordenar, etc. i el tercer nivell que fa referència a l’aparició del “com si” destaquen els jocs simbòlics i el plaer de pensar.

A l’aula taronja ens trobem en aquest segon nivell i per això una de les propostes que els hi oferim és el túnel. Un moment ple de situacions diferents, on alguns infants hi entren i surten de seguida, on altres observen i ho fan lentament i fins i tot hi ha qui mira i no gosa a entrar.

Quedar-se amagat uns instants significa començar a separar-se de la mirada de l’adult, de la seva presència, per la seva pròpia voluntat, en la seguretat que li ofereix aquest tipus de joc. Muntar un túnel amb diverses entrades i sortides evita angoixes de no poder sortir i així dona sensació de llibertat. En aquest moment evolutiu qualsevol racó per amagar-se és molt apropiat per acompanyar aquesta separació amb l’adult.