Observar l’evolució física dels infants és una experiència sorprenent. La majoria dels adults ja no ho recordem, però percebre la relació entre el nostre cos i la força de la gravetat, suposa un treball de l’equilibri que marcarà els futurs aprenentatges. Tot i així i malgrat la complexitat d’aquest procés, l’infant no rep des d’aquesta mirada.
Tal i com defineix Freud en els seus estudi, l’infant ho fa des del plaer i el desig de satisfer una necessitat biològica, una necessitat que no està en cap cas lligada a l’esforç entès com un procés costós i pesat. És un procés tan seu, tan propi, que només ell/a és capaç de dirigir. És com una crida del seu interior, una crida que detecta un estat perfecte de maduració, un estat que només pot conèixer l’infant i que l’empeny amb força.
De fet, la percepció del propi moviment és bàsica per desenvolupar la consciència d’un mateix. Dirigir el moviment és la primera decisió que pren l’infant, és el primer senyal d’autonomia i autodeterminació. Com a tal, aquest jugarà un paper imprescindible en el seu desenvolupament com a persona i la formació de l’autoconcepte. El moviment permet a l’infant conquerir l’espai, explorar les possibilitats de tot el material que troba al seu abast i conèixer també els límits del seu propi cos.
A més, donat que durant el primer any de vida l’infant no té una visió estereotipada del material, ni de l’espai, les possibilitats és multipliquen. L’entorn esdevé versàtil, permetent, encara més, donar resposta a la necessitat de cada persona.
Aconseguir superar els propis reptes per un mateix proporciona una sensació d’eficàcia i de confiança que té un impacte directe en la seva autoestima. Des d’aquest convenciment, a l’aula hi ha material que busca provocar noves conquestes.
“Si oferim als infants l’espai i les possibilitats necessàries per moure’s en llibertat, ho faran amb tanta bellesa i gràcia com els animals: amb agilitat, senzillesa, confiança i naturalitat”
Emmi Pikler
