L’experiència, la formació i l’observació ens ha brindat una humil coneixença sobre la naturalesa de l’infant, les seves necessitats, les singularitats i el ritme natural del procés d’aprenentatge. En base a això i posant també la mirada en l’actual Decret 21/2021 d’educació infantil, vetllem per oferir un espai de joc segur, que afavoreixi l’autonomia de l’infant, la llibertat de moviment, la manipulació, l’experimentació, la creativitat, la descoberta i l’autoregulació. És per això que a poc a poc, l’espai ha procurat adequar-se als canvis que exigeix el pas del temps.
Maria Montessori ja destacava la importància del ambient. L’autora afirmava que una de les grans conquestes que fa el nen/a està directament relacionat amb l’ambient. L’infant respon a un nivell de sensibilitat tan intens que l’entorn desperta en ell un interès i un entusiasme que semblen penetrar en la seva pròpia persona. És més que un desig, respon a una necessitat vital: imprevisible i inesgotable. I aquesta incansable acció és la que volem posar en valor, perquè ens parla de la seva intel·ligència i de la seva naturalesa inconformista.
L’Alejandro i el Tao exprimeixen les possibilitats de la panera més enllà del seu ús tradicional: l’aixequen, la voltegen, la piquen… Necessiten desendreçar-la per conèixer les seves característiques al detall.
Voler envair tot l’espai disponible també ens parla d’aquesta necessitat d’absorbir l’ambient en la seva totalitat, sense deixar cap racó sense explorar. A més, que això és doni a l’aula ens parla també de la seva seguretat. Donar-se permís a si mateix per explorar el lavabo, que no és pas l’espai on les seves famílies els han convidat al joc, és una senyal inequívoca de fermesa.
Per l’infant res és banal, res passa per desapercebut. El Mario cerca la petitesa, s’apropa a la porta d’entrada a l’aula i para atenció en el topall de la porta: comprova que el seu dit entra a la perfecció pel forat i s’assegura de les possibilitats que li ofereix.
